Us poso el text tal i com el podreu trobar al web de Reagrupament.cat.
| Qui té por de Carretero? |
Aquesta és l’anàlisi d’un humil però lúcid militant que des del primer dia va donar suport a R.cat. En ella justifico els temors de molta gent que viu de la gallina dels ous d’or. La por al canvi ve acompanyada d’explicatius hipotètics escenaris de futur.
Dins de 'casa', els sectors continuistes no volen de cap manera que mani Carretero, ja que se'ls hi acabaria viure de la política in eternum. A aquests sectors tan els fa perdre vot mentre puguin anar governant sense fer soroll i sense avançar nacionalment ni un milímetre. Aquesta gent són independentistes de boca, i sociates de fet. Líders capcots, dòcils, sense rumb. Ja han demostrat amb escreix que mentre ells tinguin les butxaques ben plenes, el país ja està bé com està. Per tant cal una renovació total d'aquells qui són els responsables directes de tres patacades electorals seguides, d'una pèrdua de confiança en l'electorat (cosa que demostra que l'estratègia de l'actual direcció és errònia) i d'un segon tripartit que no ens fa avançar ni una passa cap a la plena sobirania.
El temen a CIU
Una parella de cine, l'Artur i en Duran... Amb el fenomen Carretero, part del vot que rep Convergència aniria a parar sens dubte a ERC, havent recuperat la confiança i la il·lusió en l'electorat. Això podria suposar una sacsejada sense precedents a 'La casa gran de l'immobilisme', que no faria sinó agreujar encara més la seua crisi interna, esperonar els que es volen 'desfederar' i començar així un cicle imparable cap a la sobirania. I clar, això als dos esmentats líders no els convé, ja que només saben viure de la venda de fum.
Convergència es trobaria en una posició incòmoda ja que com sempre dubtarien entre acontentar als nacionalistes que els voten o per contra als votants que no volen sentir ni a parlar de la independència. Donarien un pas endavant d'una vegada per totes? Crec que tots sabem la resposta.
Però posem-nos a imaginar situacions de ficció...: En cas de desfederar-se, Unió democràtica cauria en una marginalitat comatosa amb fugues de vot aquí i allà, acabant-se així els somnis de ministeris i, alhora, es llevaria una àncora feixuga que fa temps que és un llast per la federació (i de retruc pel país?).
El temen els SOCIS DE GOVERN
Si s'esdevé la tant necessària renovació a ERC, els de can sociata (Montilla/Zaragoza/Iceta,...) tindrien un bon maldecap. Ai montilla! No és el mateix pactar amb una Esquerra sotmesa i socialista que amb una ERC ferma i renovada, oi? Sense una ERC que pacti a la baixa, seria massa incòmode pels sociates formar govern. Per tan els tocaria escollir entre tres opcions: Tripartit ben parit, oposició o sociovergència, i totes tres coses són ben dolentes per a ells.
En el primer cas òbviament el PSOE estatal estaria que saltaria, i no sé fins a quin punt seria sostenible aguantar un govern amb una ERC atenta i exigent, que fes complir fil per randa tots els acords (cosa que ara no passa).
En el segon cas, ai!, l'oposició! Tants anys allà enfonsats, ara que s'ha tocat cadira seria dur tornar-hi...
I finalment la sociovergència sens dubte seria una font d'aliment per a l'independentisme en general i per a una ERC sense complexos i a l'oposició.
El mateix evidentment és aplicable per a ICV, els líders de la qual tan sols aspiren a ser un partit petit que pugui completar majories per governar a l'ombra d'un partit gran. I així, estimats ecosocialistes, ben poques coses podrem canviar.
El temen a les CUP
Sens dubte. Saben perfectament que si ERC es renova ja no podran aplicar la seva estratègia visceral de desgast i el seu projecte estaria condemnat inevitablement a la marginalitat.
El temen a les ESPANYES
El temen Zapatero i Rajoy per igual. Aquests personatges borbònics i centralistes, han tastat la por d'una ERC a l'alça i posteriorment la inofensivitat d'una ‘Esquerra' dòcil i frustrosa. Si de nits somien amb ‘Esquerra' es fan un panxot de riure. Però si somien amb ERC, segurament es despertaran esglaiats. I que voleu que us hi digui, a mi personalment m'encantaria que Zapatero i Rajoy tornessin a tenir insomni.
En conclusió:
El tem l'stablishment de la política catalana en general. El temen els vividors i els covards, els sectaris i els espanyolistes.
Tots ells saben que les coses podrien canviar.
Sóc idealista, sóc realista, sóc patriota i crec fermament que les coses poden canviar.
I els patriotes lluitarem per a que això sigui possible. Endavant amb R.cat.
Jordi Castells.
1 comentaris:
Gran text, sí senyor.
Publica un comentari